Sandra Sànchez, àrbitra de bàsquet: “Soc àrbitra, xiulo com els meus companys i vull que em valorin per això, no per ser dona”

La paretana Sandra Sànchez (Parets del Vallès, 1994) es troba actualment en l’elit de l’arbitratge de bàsquet. Àrbitra de la Lliga Femenina Endesa i la Primera FEB masculina, ha participat en el Programa de Formació d’Àrbitres d’Elit de la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA), seleccionada entre 250 àrbitres de tot el món. L’estiu passat va rebre el guardó Alèxia Putellas als valors en l’esport femení. Va ser jugadora del CB Parets i el CB Cerdanyola, fins que als 17 anys va abocar tots els seus esforços en l’arbitratge.

Com vas arribar a l’arbitratge?

Vaig començar jugant al bàsquet aquí al poble, a Parets, i va arribar un moment que, com que sempre he estat molt competitiva, notava que necessitava alguna cosa més en relació amb l’esport. He estudiat Dret, he fet dos màsters, però sempre he volgut tenir un lligam professional amb l’esport. Com a jugadora, veia les meves limitacions i, fa 12 o 13 anys, vaig fer el curs d'àrbitres de la Federació Catalana de Bàsquet. Arriba un moment en què has d'escollir si ser àrbitra o jugadora, i vaig decidir apostar pel món de l’arbitratge.

Xiules tant bàsquet masculí com femení, quines diferències hi ha?

Al final, tot és bàsquet i s'aplica el mateix reglament. És cert que les condicions físiques són diferents i el tipus de contacte entre jugadors varia. Però, al final, és bàsquet.

Quin és més difícil d’arbitrar?

Cada competició té les seves característiques i dificultats, no només pel gènere, sinó sobretot depenent de la categoria que xiulis.

És habitual que el col·lectiu arbitral el formeu exjugadors de bàsquet?

Et diria que el 98% dels àrbitres hem estat jugadors o jugadores en algun moment de la nostra vida. Tothom comença jugant, i acaba entrenant o sent àrbitre. Crec que és important, sent àrbitra, conèixer i saber què sent el jugador quan està a la pista i predir les seves reaccions. Això t’ajuda molt a saber quan has d'intervenir o quan és preferible deixar una mica d'espai. Tu també has viscut les mateixes situacions i t’ajuda a empatitzar.

La teva condició de dona implica més crítiques per part de jugadors o públic?

Fa un temps el fet de ser dona i àrbitra era una cosa diferent i nova, però la figura de la dona en l’esport cada cop té més presència i això es nota. Malauradament, quan prens una decisió conflictiva, el comentari fàcil és que ets dona i no estàs preparada, però els meus companys també reben crítiques pel rol que tenim. Som àrbitres, prenem decisions, i no sempre agraden a tothom. Jo descarto aquest paper de dona o home, jo soc àrbitra, quan xiulo veig el mateix que els meus companys i vull que em valorin per això, no pel fet de ser dona.

Com et vas sentir quan vas ser seleccionada per al programa internacional de formació d’àrbitres?

Estic molt contenta del camí que estic fent en el món del bàsquet i de l'arbitratge, perquè no m’hagués imaginat fa 12 o 13 temporades que arribaria on estic ara. El dia que em van comunicar que tindria llicència com a àrbitra internacional, vaig sentir respecte, però també molta felicitat, perquè t'obre les portes a ser designada per a partits d'àmbit mundial. De fet, aquest estiu, vaig estar arbitrant un qualifier del Mundial de Bàsquet a Mèxic. És un repte i sento la pressió de representar Espanya, Catalunya i, evidentment, també el meu poble.

També has rebut el reconeixement del guardó Alèxia Putellas als valors en l’esport femení.

Em va fer molta il·lusió, perquè significa que el teu poble reconeix la teva feina. Quan ets jugador o jugadora, formes part d'un equip, tens els teus companys, però l'arbitratge és una carrera molt individual. És cert que treballem en equip, som tres àrbitres a la pista més els auxiliars de taula, però la teva carrera és molt individual. Quan el teu poble reconeix la teva feina, s'interessa pel que fas i s'alegren dels teus èxits, sents molta felicitat.

De vegades no ens adonem que els àrbitres estan sols a la pista, sobretot en les decisions complicades.

Jo m'ho prenc com una part de la meva feina. Realment és el que m'agrada de l'arbitratge, que sempre has de donar el millor de tu mateix fins a l'últim segon. Pots fer una molt bona feina 39 minuts, però si a l'últim minut comets un error greu, que decideix el partit, et pot condicionar molt en la teva trajectòria i els teus pròxims partits. El que faig és preparar-me tot el que puc, tant físicament com mentalment, i en l’àmbit tècnic, fent formació.

Et consideres un referent perquè les nenes actuals vulguin ser àrbitres en el futur?

Jo em sento una esportista professional, tot i que legalment no es reconegui així. No em sento com a un referent, però m'adono que hi ha gent es fixa en la meva trajectòria. Per exemple, quan imparteixo algun curs d'àrbitres, m'adono que les aspirants em fan preguntes projectant els seus desitjos de futur. No ho sento com una pressió, però sempre ha estat una responsabilitat ser àrbitra, perquè al final soc àrbitra pràcticament tot el dia. La gent em coneix pel carrer, no pel meu nom, sinó per aquesta faceta. Sempre has de cuidar aquesta imatge i, quan xiules a escala internacional, a més, tens la responsabilitat de representar el teu país.

Cada any heu de renovar la vostra llicència, oi?

Sí, hi ha proves físiques i exàmens teòrics. Anualment tenim dues proves físiques i dos exàmens. A més, cada mes, tenim formació, una avaluació i un vídeotest. Aquest vídeotest avalua la nostra capacitat de reacció, ja que quan som a la pista hem d’estar atents a totes les accions i ser capaços de reaccionar en dècimes de segon.

Has tingut algun referent en el món arbitral?

És habitual que t’inspiris en les persones que han arribat a posicions més elevades. Per exemple, amb Pilar Landeira, que va ser àrbitra ACB fa anys, he tingut un lligam més personal i hem intercanviat opinions sobre aspectes de fora de la pista, és a dir com treballar la pressió postpartit o com gestionar situacions amb companys. Gràcies a aquestes interaccions amb gent que ja ha viscut determinades situacions, estàs una mica més preparada.

Et veurem algun dia arbitrant un partit a la Lliga ACB?

Ja m'agradaria. Jo treballo per arribar allà on pugui, però al final és una carrera de fons i, si ha d'arribar, ja ho farà. Aixa i tot, crec que l'important és ser feliç amb el que tens. Qui m'hauria dit a mi, fa 12 anys, que estaria arbitrant partits internacionals.

Suposo que com a dona és més difícil arribar a aquesta fita?

En total, han estat quatre dones les que han xiulat a l'ACB en tota la seva història, Pilar Landeira i Anna Cardús en el passat, i actualment hi arbitren Esperanza Mendoza i Yasmina Alcaraz. Però, a poc a poc, anem fent camí. L'important és que, cada vegada, tant les àrbitres com els àrbitres, estiguem més preparats i aconseguim objectius més grans.

Quin és el teu objectiu final?

A mi m'encantaria xiular uns Jocs Olímpics, però tinc clar que el que vull és viure amb felicitat. Vull que tot allò que faci, em faci feliç. Si un dia, l'arbitratge deixa de donar-me felicitat, doncs la buscaré en un altre camp, sigui dins de l'esport o a fora.