Marina Ramon, biòloga especialista en primats: “La primatologia és un sector molt feminitzat, amb referents com ara Goodall o Fossey”

Al llarg de l’any, Marina Ramon (Parets del Vallès, 1990) passa més temporades a l’Àfrica occidental o al Regne Unit que no pas en terres vallesanes. Aquesta paretana va estudiar biologia, però la seva vida va tenir un punt d’inflexió fa onze anys, l’any 2014, quan, amb 23 anys, va marxar de voluntària al Senegal, en un projecte de conservació de l’Institut Jane Goodall. Va ser el primer cop que va veure un primat en llibertat i va decidir dedicar la seva vida a l’estudi dels simis, concretament dels ximpanzés. Després d’un postgrau en primatologia a la Universitat de Girona i d’un màster en conservació de primats per la Universitat Oxford Brookes, es va traslladar a Guinea Bissau, al Parc Nacional de Cantanhez, on va treballar en el seu doctorat per la Universitat britànica d’Exeter. Marina Ramon va fer un estudi sobre l’efecte de la lepra en els ximpanzés, un treball que es va publicar el 2021 en la revista científica Nature i en el qual la paretana apareix com a coautora juntament amb un grup internacional d’especialistes en l’àmbit. Ara fa uns mesos que estava a Parets acabant de redactar la seva tesi doctoral.

Com es viu el fet d’estudiar i treballar tantes temporades lluny de casa?

La veritat és que quan portes tant de temps amunt i avall fent la teva feina, valores més la tranquil·litat i l'estabilitat, perquè en els últims 10 o 11 anys he estat en diferents ciutats del Regne Unit, al Senegal i a Guinea Bissau. Crec que m’ha anat bé estar uns mesos més tranquil·la aquí a Parets, acabant de redactar la tesi doctoral. Malgrat que sempre t’enyores, perquè tens una mica de tu a cada lloc on has estat, trobes a faltar la feina de camp, els ximpanzés, les amistats que deixes a cada lloc... Això és el més difícil de portar.

Suposo que els teus darrers anys són com un vitrall format per Parets, on està la teva família, l'Àfrica, on es troben els ximpanzés que estudies, i el Regne Unit, on t’has format i hi són els teus mestres.

Exacte. Just ara vinc de defensar la tesi doctoral a la Universitat d’Exeter i ha estat una setmana d’anar amunt i avall, una setmana intensa, en la qual m’he trobat amb amistats i amb les meves supervisores. Han estat uns dies molt macos, perquè he pogut fer una cloenda d’aquesta etapa de la meva vida.

La teva tesi està centrada en una part de l’article que vau publicar a la revista Nature sobre els efectes de la lepra en els ximpanzés en llibertat.

L’article, publicat el 2021, explicava que per primer cop s’havia trobat lepra en ximpanzés de l'Àfrica occidental, al Parc Nacional de Cantanhez (Guinea Bissau) i al Parc Nacional de Taï (Costa d'Ivori), cosa que no s’havia observat mai abans en llibertat. Però ens van quedar en l’aire una sèrie de preguntes que la meva tesi doctoral intenta respondre: per exemple, el seu progrés al llarg dels anys o la prevalença de la lepra en aquests grups socials, o qüestions més bàsiques, com ara quants ximpanzés viuen en aquests grups amb infectats. Per fer-ho, he utilitzat mètodes no invasius, usant càmeres trampa, que detecten el moviment i graven els ximpanzés, i recollint restes fecals, que ens permeten identificar quants individus hi ha en aquests grups i veure la proporció d'individus afectats.

Què vas sentir quan es va constatar aquest descobriment?

És una barreja de curiositat, perquè és un fet molt important i que has tingut l’oportunitat de participar-hi, i també de preocupació, perquè aquesta subespècie de ximpanzé de l'Àfrica de l'oest és un animal críticament amenaçat d'extingir-se, amb poblacions que estan disminuint. Per tant, qualsevol amenaça, en aquest cas una malaltia infecciosa, se suma a la resta d'amenaces, com són la destrucció de l'hàbitat. Quan se’m va oferir l’oportunitat d’anar a Guinea Bissau ja es tenia l’evidència, gràcies a la tasca feta per dues altres estudiants de doctorat. Aquestes estudiants havien de retornar al Regne Unit i la investigadora principal, Kimberley Hockings, que havia estat supervisora meva durant la tesi del màster, em va preguntar si volia anar-hi i continuar fent el seguiment. Vaig dir que sí sense pensar-m’ho i es va convertir en una oportunitat única que va durar sis mesos.

És important aquest treball en equip, oi?

Totalment, és fonamental perquè la investigació es perllongui en el temps. Una feina com aquesta és impossible fer-la una persona sola o, fins i tot, diria que és molt difícil per a una institució, perquè necessites l'expertesa i els recursos de diversos grups de recerca i persones. El nostre grup, per exemple, estava format per investigadors de la Universitat d'Exeter del Regne Unit, l’Institut Robert Koch i el Helmholtz Institute for One Health d’Alemanya, col·laboradors d’Estats Units, tots els companys de la Costa d’Ivori i, evidentment, és essencial la feina feta pels treballadors locals, els assistents de recerca, que són les persones que coneixen més el bosc i són capaços d’identificar rastres. Sense ells seria totalment impossible fer cap mena d’investigació. Crec que cal treballar amb la població local d’igual a igual, no com una manera d’obtenir uns recursos, cal pensar en col·laboracions a llarg termini, perquè les persones dels països on viuen els primats liderin els projectes d’investigació i conservació.

La teva passió pels ximpanzés va sorgir en el primer viatge que vas fer al Senegal o ja tenies aquesta inquietud abans?

És curiós perquè els ximpanzés, i els primats en general, sempre m'han interessat, des de la infantesa. Recordo de petita veure en el programa de televisió Veterinaris, que s’emetia a TV3, que van tractar el cas de la Nimba i la Batanga, dues goril·letes que la seva mare no havia alletat de forma natural i necessitaven prendre biberó. Allò em va crear molta curiositat i vaig començar a llegir llibres sobre els animals, com ara Desmond Morris. Amb el temps, vaig fer el Batxillerat científic, vaig estudiar Biologia i em vaig anar especialitzant en primats. Mentre acabava la carrera de Biologia, feia xerrades i tallers a escoles i centres cívics sobre primatologia, quan em va sorgir l’oportunitat d’anar com a voluntària al Senegal amb l’Institut Jane Goodall. Me n’alegro molt d’haver-hi anat perquè volia comprovar de primera mà si era un àmbit que m’agradava i es va convertir en una experiència fantàstica. 

En aquella primera estada a l’Àfrica, que va ser d’un any i mig, vas poder veure la realitat de les comunitats de ximpanzés en llibertat.

Al Senegal em va començar a interessar molt la coexistència que hi ha entre els animals salvatges, en aquest cas els ximpanzés, i les persones. Perquè tenim al cap la idea de boscos pristins, inalterats, i la veritat és que, cada cop més, els animals es troben propers a carreteres, assentaments urbans, etc. M’interessa molt conjugar la convivència de les persones, amb les seves necessitats de desenvolupament, amb la preservació d’espècies animals en perill crític. Va ser una investigació molt interessant, que combinava aspectes de ciències naturals amb entrevistes a la població local. 

L’acció de l’ésser humà afecta l’hàbitat i els científics aposteu per mantenir-vos allunyats dels primats.

Exacte. Quan es va començar a estudiar els primats salvatges, sobretot grans simis, es creia en l’habituació, és a dir, s’intentava que els ximpanzés s’habituessin a la presència dels investigadors i, per tant, creien que es comportaven de manera natural. Això va permetre avenços molt importants, a l’hora d’entendre el comportament dels primats. Podem recordar primatòlogues com Jane Goodall o Dian Fossey, que van estudiar ximpanzés i goril·les respectivament, o Biruté Galdikas, en l’estudi d'orangutans al sud-est asiàtic. Però la situació ha canviat molt i aquestes espècies estan en perill d'extinció per una sèrie d’amenaces, entre les quals hi ha les poblacions humanes. Per exemple, a Guinea Bissau, maten a ximpanzés que accedeixen als conreus i es mengen els fruits. Com que som conscients que si acostumem els ximpanzés a la nostra presència, aquestes interaccions negatives amb els humans poden augmentar, ja que la por cap als humans disminuiria, la nostra aproximació a ells és completament no invasiva. És a dir, es duen a terme a través de càmeres trampa i amb la recollida de mostres. També hi ha un segon factor, que no és menor, que és la transmissió de malalties infeccioses. A nivell ètic ens fa estar molt tranquils, però a escala d'investigació suposa tot un repte, perquè és molt més complicat el camí per obtenir informació. Quan hi estem molt a prop, sempre deixem una distància prudencial, mai hem estat més a prop de 15 o 20 metres.

No ens hem d'imaginar, doncs, una escena com a la pel·lícula Goril·les en la boira.

No, i de fet imatges del nostre imaginari col·lectiu, com la imatge de la Jane Goodall tocant un ximpanzé, ara seria totalment inacceptable en primatologia. Hi ha hagut una evolució, als anys 60 s’acceptaven unes coses i es feia la investigació amb aquesta creença, però ara tenim molta més informació i a cap investigador se li acudiria tocar els ximpanzés.

En la teva primera visita al Senegal, vas conèixer dos nens senegalesos, el Mamaia i l’Amadou, a qui ajudes a tenir una millor qualitat de vida. Qui són aquests dos nens?

El Mamaia és un dels fills de la família que em va allotjar al poble del Senegal on estava. Vam crear uns lligams molt forts que encara mantenim i el Mamaia va néixer amb hidrocefàlia, tenia el cap més gran del compte. Tot i que hi ha els mitjans per tractar-lo, la sanitat no és pública com aquí. S’ha de pagar tot, des de l'operació, els guants, el paracetamol, qualsevol cosa que es necessiti. Parlem de famílies que tenen molt pocs recursos, i que no poden afrontar aquests costos. Per això, vam iniciar un crowfunding juntament amb el cas de l'Amadou, que era un nen d’uns 4 o 5 anys d'un poble proper. Actualment, tots dos porten una derivació que treu l'excés de líquid encefalorraquidi i el deriva al sistema digestiu. El Mamaia està bé, però va començar a caminar i parlar més tard que la resta d’infants. A més, pateix la síndrome de Dandy-Walker, una malaltia congènita, que afecta el seu desenvolupament psíquic, motor, emocional i educatiu. Si hagués nascut a Parets del Vallès, tindria a la seva mà tota una sèrie de professionals, com psicòlegs, educadors, mestres, pedagogs i altres serveis. Tota aquesta situació és molt dura, però no hi podem fer res, només intentem que pugui anar a les revisions mèdiques i que estigui tot controlat.

Quins són els teus referents?

La veritat és que, per alguna raó que desconec, la primatologia és un sector bastant feminitzat. Moltes vegades, parlem que a la ciència i la tecnologia hi ha poca presència de dones, però en la primatologia hi ha molts referents femenins, com ara Jane Goodall, Dian Fossey o Biruté Galdikas. Però voldria reivindicar la figura d'un primatòleg de casa nostra. Es tracta de Jordi Sabater Pi, qui va ser professor de la Universitat de Barcelona, i tothom el coneix com el descobridor del Floquet de neu. Ell considerava que això només era una anècdota de la seva carrera. Ell va ser un avançat al seu temps, va fer investigacions a Guinea Equatorial i va fer descobriments molt importants, com l'ús d'eines per part dels ximpanzés. Va estudiar ximpanzés i goril·les, però no només grans simis, sinó també l’ocell de la mel cua de lira i la granota goliat, va ser un naturalista molt important. Crec que també tinc a Jordi Sabater Pi com a referent, perquè és d’aquí. Malauradament, com que no tenia estudis i vivia a l'Espanya franquista, amb totes les limitacions que implicava, el seu nom no ha arribat mai al gran públic.

Creus que cal invertir més en ciència i investigació?

A Catalunya i Espanya es fa molta recerca i molt ben feta, però té més a veure amb la tenacitat dels investigadors i amb la intel·ligència i habilitat de les persones que s'involucren en aquesta recerca, que no pas amb els recursos que s'hi destinen. Les persones que hem marxat a fora a estudiar i tornem, ens trobem en situacions complexes per convalidar i homologar els nostres títols. La burocràcia és horrible en aquest sentit. Però he comprovat que la situació al Regne Unit no és gaire bona tampoc, després del Brexit i algunes regulacions molt restrictives. Diria que la situació acadèmica i del coneixement és complicada arreu.

Quines perspectives tens respecte al futur, ara que has enllestit la teva tesi doctoral?

Ara em trobo en un procés de reflexió. Vaig prendre la decisió de tornar a Catalunya, perquè tenia ganes d’establir-me aquí, però m’estic donant un temps per valorar el marc laboral. Ara mateix, vull prioritzar la publicació dels articles derivats de la meva tesi. No sé si continuaré vinculada tan estretament a la primatologia, però sí que voldria utilitzar tots els coneixements i habilitats que he adquirit per treballar en l'àmbit científic, de recerca o conservació, encara que sigui en altres àmbits i no tan purament acadèmics.